Revelar allò ocult, obtenir les imatges existents en el mateix paisatge des del seu interior és la labor que desenvolupa Alfonso Borragán en diversos enclavaments naturals. Al bosc, construint càmeres amb les branques dels arbres per tal de fotografiar-los des de la seva mateixa matèria; a la platja, amb càmeres de sorra que són engolides pel mar en una posta de sol captada durant el procés de la seva desaparició, i al riu, amb càmeres fetes amb l’argila dels marges i que en ser transportades sobre l’aigua, acullen en el seu interior les imatges que el mateix riu “capta” en el seu fluir.

En el context de l’exposició Paisatge?, Borragán ha volgut compartir el procés del seu treball a través del taller Càmeres de terra, experiència col•lectiva que es va iniciar en els paratges de la llera seca del riu, parèntesi en el qual es torna en subterrani però on queden els còdols com a memòria de l’aigua. Prenent-los com a elements per fer motlles d’argila in situ, obté les primeres càmeres, receptacles que rebran les imatges de l’aigua que els va donar forma. Són càmeres fosques tosques i fràgils, i per obtenir bones ceràmiques en el Ter, l’artista i el seu grup han de traslladar-se a la Bisbal, bressol local de la indústria ceràmica. En una de les pedreres assisteixen a la natura industrialitzada a través del joc i hi participen: entre núvols d’argila la perceben i entenen d’una altra manera, en l’aire, terra ingràvida que traslladaran després al riu. Un cop hagi entrat l’argila en contacte amb el foc, en el forn natural més primitiu, cuinaran càmeres i aliment, i mentrestant, relacions entre tots els participants, alhora que el paisatge viscut durant el dia és relatat a la nit mitjançant les imatges del record. I a partir d’aquest, recuperar la memòria perduda amb el retorn de les càmeres, ara sensibilitzades en el seu interior, al riu per fixar-hi les imatges del trànsit.

Paral•lelament al taller, Borragán concentra el seu procés de creació en la producció de les peces ceràmiques, última alquímia de Tierra de Nadie, sèrie realitzada específicament a Girona a partir de l’experiència de l’artista en aquesta ciutat.

Per contemplar aquests fragments de paisatge que només el riu pot “veure”, des de la seva perspectiva i moviment, serà necessari destruir les càmeres, i amb elles, la imatge mateixa.