Tu sorties del bar, amb la teva amiga,
fent campana de classe.
Jo t´esperava a la Diagonal,
davant la Facultat de Dret.

Quant n´érem de joves,
només vint primaveres,
amb més de dues-centes llunes plenes,
i la sang bullent de rebel•lia.

Les nostres veus sortien als carrers
per cridar "No, no, no a les guerres!".
Globalitzats o condemnats,
només esclaus de les veritats.

Vint-i-set anys no són res
si es porten bé, com tu, com saps...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n´ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!

I quan vam descobrir que el món girava al revés
tot va agafar importància,
aquells viatges fins a Bilbao
després de tanta i tanta marihuana.

(Ja ho veus, aquí estic,
davant la vida, una amiga,
amb el temps canvia les coses...
buscant records dins la memòria.)

Tu vols república, jo vull, millor,
que s´alci el poble amb la revolució...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n´ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!