Granja o granger? La mateixa ironia d’aquesta pregunta burina els visitants de l’exposició quan es troben fit a fit amb uns animals estranys, sens dubte carn de corral però alhora amb expressions sospitosament humanes. L’art contemporani en sap un feix, d’ironia, perquè només des de l’humor intel·ligent i compromès es pot fer algun acostament coherent a la complexitat d’un món on tot el que semblava segur s’esfondra. O s’esborra. De fet, així són els dibuixos de l’artista armengolroura –sí, sense l’autoritat de la majúscula, i tot a raig, perquè hi ha molt a dir en molt poc temps–, línies rotundes, marcades amb traç convençut, combinades amb buidors arrencades amb llepades de goma d’esborrar. Posar i treure, posar i treure, i així es fa camí de la granja i els seus “humalons” –híbrids d’humà i animaló– fins a les muntanyes i la vegetació més salvatge. Ai las, quan el xai somia a fer via, perquè llavors hem de decidir si estem preparats per acompanyar-lo.
