Poetry and beauty

  1. I know that I shall meet my fate
    Somewhere among the clouds above;
    Those that I fight I do not hate,
    Those that I guard I do not love;
    My country is Kiltartan Cross,
    My countrymen Kiltartan's poor,
    No likely end could bring them loss
    Or leave them happier than before.
    Nor law, nor duty bade me fight,
    Nor public men, nor cheering crowds,
    A lonely impulse of delight
    Drove to this tumult in the clouds;
    I balanced all, brought all to mind,
    The years to come seemed waste of breath,
    A waste of breath the years behind
    In balance with this life, this death.

    # vimeo.com/1209419 Uploaded 745 Plays 2 Comments
  2. The Old Fools

    What do they think has happened, the old fools,
    To make them like this? Do they somehow suppose
    It's more grown-up when your mouth hangs open and drools,
    And you keep on pissing yourself, and can't remember
    Who called this morning? Or that, if they only chose,
    They could alter things back to when they danced all night,
    Or went to their wedding, or sloped arms some September?
    Or do they fancy there's really been no change,
    And they've always behaved as if they were crippled or tight,
    Or sat through days of thin continuous dreaming
    Watching the light move? If they don't (and they can't), it's strange;
    Why aren't they screaming?

    At death you break up: the bits that were you
    Start speeding away from each other for ever
    With no one to see. It's only oblivion, true:
    We had it before, but then it was going to end,
    And was all the time merging with a unique endeavour
    To bring to bloom the million-petalled flower
    Of being here. Next time you can't pretend
    There'll be anything else. And these are the first signs:
    Not knowing how, not hearing who, the power
    Of choosing gone. Their looks show that they're for it:
    Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
    How can they ignore it?

    Perhaps being old is having lighted rooms
    Inside you head, and people in them, acting
    People you know, yet can't quite name; each looms
    Like a deep loss restored, from known doors turning,
    Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
    A known book from the shelves; or sometimes only
    The rooms themselves, chairs and a fire burning,
    The blown bush at the window, or the sun's
    Faint friendliness on the wall some lonely
    Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
    Not here and now, but where all happened once.
    This is why they give

    An air of baffled absence, trying to be there
    Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
    Incompetent cold, the constant wear and tear
    Of taken breath, and them crouching below
    Extinction's alp, the old fools, never perceiving
    How near it is. This must be what keeps them quiet:
    The peak that stays in view wherever we go
    For them is rising ground. Can they never tell
    What is dragging them back, and how it will end? Not at night?
    Not when the strangers come? Never, throughout
    The whole hideous inverted childhood? Well,
    We shall find out.

    --------------

    ELS VELLS XIMPLES

    (Versió de Josep Porcar)

    Què deuen pensar que els ha passat, els vells ximples,
    per acabar d'aquesta manera? Potser consideren
    que és més assenyat anar així, bocabadats, bavejants,
    pixant-se a sobre, incapaços de recordar
    qui els ha trucat aquest matí? O creuen que, al seu albir,
    ho podrien capgirar tot i retornar a les nits de ball interminables,
    o al dia del seu casament, o al setembre aquell amb el fusell penjat?
    O ja s'imaginen que realment res no ha canviat,
    que s'han comportat sempre com si fossin tarats o embriacs,
    o que s'han passat els dies rere el tel d'un somni etern,
    mirant com la llum va i ve? I si no ho creuen (que no poden), és estrany;
    Per què no bramen?

    Quan mors, et desfàs: els bocins del teu ésser
    comencen immediatament a esvanir-se per a sempre,
    sense testimonis. És només l'oblit, cert:
    ja ens l'havíem topat abans, però llavors era sempre transitori
    i permanentment se'ns fonia amb l'anhel inigualable
    de voler florir en la flor del milió de pètals
    de ser aquí. D'ara endavant no podeu aparentar
    que ens trobarem una altra cosa. I aquests són els primers senyals:
    no saber com, no reconèixer qui, el poder
    de decidir, balafiat. La seva fatxa els delata:
    cabell cendrós, mans de tòtil, cara pansida, a solcs–
    Com ho poden ignorar?

    Tal vegada, envellir sigui tenir cambres enllumenades
    a l'interior del teu cap, i gent a dins, actuant.
    Gent coneguda, que no pots anomenar; cadascú emergeix,
    com una greu pèrdua reparada, de portes familiars que giravolten,
    col·locant un fanal, somrient des d'algun esglaó, agafant
    dels prestatges un llibre conegut; o bé, a vegades,
    les cambres solament, cadires i un foc encès,
    l'arbust tremolant en la finestra, o el sol
    sobre el mur acollidorament tebi en un solitari
    vespre d'estiu, després de la pluja. És allà on viuen:
    no aquí ni ara, sinó on tot s'hi esdevingué una vegada.
    És per això que tenen

    un semblant d'esbalaïda absència, car volen restar allà
    i romanen aquí. Per les cambres s'allunyen, desprenent
    una fredor matussera, el constant desgast
    de recuperar l'alè, i ells arrupits al peu del cingle
    de l'extinció, els vells ximples, sense adonar-se
    que és a tocar. Això explicaria per què van tan tranquils:
    aquell cim que nosaltres ataüllem, on sigui que anem,
    per a ells és terra rosta. ¿És que no se n'adonen,
    d'allò que els ressaga, ni de com s'acabarà? Tampoc de nit?
    Ni quan apareixen els estranys? No mai, ni una sola vegada
    durant aquesta monstruosa tornada a la infància? Doncs bé,
    ja ho esbrinarem.

    # vimeo.com/7812171 Uploaded 4,207 Plays 7 Comments
  3. No existe esponja para lavar el cielo
    pero aunque pudieras enjabonarlo
    y luego echarle baldes y baldes de mar
    y colgarlo al sol para que se seque
    siempre te faltaría un pájaro en silencio

    no existen métodos para tocar el cielo
    pero aunque te estiraras como una palma
    y lograras rozarlo en sus delirios
    y supieras por fin cómo es al tacto
    siempre te faltaría la nube de algodón

    no existe un puente para cruzar el cielo
    pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla
    a fuerza de memoria y de pronósticos
    y comprobaras que no es tan difícil
    siempre faltaría el pino del crepúsculo

    eso porque se trata de un cielo que no es tuyo
    aunque sea impetuoso y desgarrado
    en cambio cuando llegues al que te pertenece
    no lo querrás ni lavar ni tocar ni cruzar
    pero estarán el pájaro y la nube y el pino

    # vimeo.com/4679776 Uploaded 1,794 Plays 3 Comments
  4. Video grabado con canon 550 D. Inspirado en el poema de Rubén Tejerina "Antípodas". Con la colaboración de Hiba Aboukhris. Dirigido y realizado por Elio González.

    # vimeo.com/20419333 Uploaded 3,063 Plays 4 Comments
  5. Me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisi­aco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso sí! -y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar. Si no saben volar, pierden el tiempo conmigo.
    -Oliverio Girondo

    # vimeo.com/20981197 Uploaded 11.4K Plays 15 Comments

Poetry and beauty

Guillem

videos that combine the beauty and poetry, able to arouse emotions and move to an inner world.

Browse This Channel

Shout Box

Heads up: the shoutbox will be retiring soon. It’s tired of working, and can’t wait to relax. You can still send a message to the channel owner, though!

Channels are a simple, beautiful way to showcase and watch videos. Browse more Channels.